Duran el sogon trimestre vam mirar una segona pel·lícula, "El jardinero fiel". Es tracta d’una pel·lícula en perill d’extinció, d’un d’aquells films que no només tenen la funció d’entretenir a l’espectador, sinó que a més a més amaguen un missatge al seu interior, un contingut moralitzant que fa pensar seriosament en les injustícies que assolen el nostre planeta dia rere dia sense que ni tan sols ens n’assabentem.
 |
| Fotograma de la pel·lícula El jardinero fiel |
La vertadera essència d’aquesta pel·lícula no roman en la història d’amor de la Tessa i en Justin, sinó en el desgraciat descobriment que aquest últim realitza arrel de la mort de la seva dona, que mostra l’obscur i profund univers de la poderosa maquinària farmacèutica.
La pel·lícula acusa a governs i empreses com a responsables de la mort de milions d'éssers humans al Tercer Món, i mostra també com les organitzacions humanitàries que intenten lluitar contra la corrupció global són sotmeses a vexacions policials, precisament no a països del Tercer Món, sinó davant els nassos de la mateixa Alemanya.
Una frase que apareix al film reflecteix, a més, la falta de sensibilitat d’aquesta fictícia indústria farmacèutica, a la que només li importa guanyar diners i obtenir beneficis sense tenir en compte l’extermini de milers de vides innocents. La frase és la següent: “No matamos a gente que no hubiera muerto de todas formas”. Com si la vida d’aquella gent no tingués cap mena d’ importància.
Tot això, per tant, dóna raó a l’afirmació de què, en realitat, no sabem res del que passa al nostre voltant. Només som simples peons en un joc d’escacs massa complicat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada